La crítica de la raó pura en català

                En principi, jo no vull comprar gaire més llibres. Però segueixo comprant, sempre trobant alguna mena de justificació. El de més amunt el vaig comprar la passada diada de Sant Jordi. No cal dir que ho vaig fer perquè em sentia del tot obligat. L'obligació és òbvia, però no quin és el seu origen. Aquest en cap cas té gaire a veure amb la glòria de la cultura catalana No penso com Joan Burdeus a Núvol que aquesta traducció arribi amb tres cent anys de retard (fa tres cent anys érem al 1724, any del naixement de Kant, una traducció de la KrV aquell any hagués estat del tot prematura). Tot això de la il·lustració no té gaire a veure amb nosaltres i no parlem del pensament crític. A poc que badi la gent de les edicions de la UB, el destí d'aquesta traducció podria ser el mateix que el d'un altre obra cabdal del pensament modern, la hegeliana Fenomenologia de l'esperit ara introbable i possiblement descatalogada (el fons d'aquella col·lecció feu de torna en una operacio destinada a salvar el diari avui, molt més important per la cultura universal que Kant i Hegel junts)

        L'obligatorietat ve d'un altre lloc i té a veure amb allò que expliquen gents com Jünger o Graves quan parlen del seu record de la guerra. Al final, ningú no lluita per collonades com banderes, sinó per solidaritat amb el tipus que es juga la pell al teu costat. Que la batalla de la llengua, en general i en el cas concret de la filosofia molt més,  estigui perduda no és motiu per admirar menys les persones que han fet possible aquesta traducció: en Josep Montserrat, mantenidor amb poc ajut de la SCF des de fa molts anys, en Salvi Turró, protagonista d'una carrera docent exemplar ja des del temps que el vaig conèixer no com a professor de la Universitat, sinó de l`'Institut Joan Salvat Papasseit i sobretot el traductor, en Miquel Monserrat, que ha emprat set anys de la seva vida en una tasca extremadament difícil i que malauradament em penso que, estan com estem, molta gent no és ni capaç de concebre.

 

Els criminals

        Al TNC està representant-se els criminals de Bruckner. No he trobat massa informació sobre l'autor que fou un dels noms importants de l'escena alemanya del temps de la República de Weimar i fundador del Renaissance Theater de Berlin. L'obra està estructurada en tres actes. A la primera veiem, amb una disposició escènica que recordà els decorats utilitzats per Jerry Lewis a His ladies man o si ho preferiu una casa de nines, veiem la vida d'una sèrie de personatges diguem-ne normals però que acaben cometent una sèrie de crims: dos assassinats, una estafa i un perjuri. La segona part ambientada en el tribunal veiem els judicis desenvolupats sobre aquests crims. la tercera part s'esdevé en un cabaret, el lloc més associat a la República de Weimar, on sabem alguna cosa de la sort dels personatges i s'escenifica l'esfondrament d'aquella societat.

            L'obra es pot veure a la sala gran del TNC, cosa que vol dir una producció de gran format. Les coses que hi ha a aquesta mena de produccions estan entre les més satisfactòries de l'espectacle: l'escenografia i els decorats, un grup de música actuant en directe, un grup d'actors nombrós on destaquen els tres actors protagonistes: Lluís Soler, Maria Rodríguez Soto i Joan Carreras, que gaudeix d'un moment estel·lar al tercer acte quan canta i balla (la cançó és al clip de més amunt). Tanmateix jo no vaig veure la reflexió de la que parlava el programa. En general, el text no em va acabar de fer el pes i no trobo especialment original la crítica que fa a la Justícia considerada massa abstracta i formal i per tant incapaç de valorar les realitats concretes de la vida humana. De fet, és una versió lliure on el director ha decidit incloure text d'un treball posterior, Les races, una obra obertament antifeixista de l'any 1933, cosa que possiblement no ajudi a fer més clara la seva proposta.  En el context de la Catalunya actual a més criticar la judicatura com injusta, és, com a tot arreu, una acte de sana rebel.lió contra el poder, però també un acte de conformitat amb el poder.

 

Les Memòries de Josep Maria de Segarra

 

        Llegeixo les memòries de J. Mª de Segarra. He anat llegint des de fa molts anys Josep Pla, però només des de la jubilació he llegit coses del que passa per ser l'altre gran prosista català del segle anterior. Suposo que des d'un punt de vista general no és forassenyat dir que Segarra és millor escriptor. Conreà generes que Pla no treballà mai com el teatre i la poesia. La seva novel·la és certament millor que la que escrigué Pla i en general si els resultats són sovint excel·lents en tots dos casos, hom pot hipotetitzar més talent natural en Segarra compensat per més treball en Pla. Pla de fet, feu només una única cosa, la crònica personal; fins i tot quan intentà fer d'assagista i historiador, la seva personalitat és tan forta que sempre acaba aflorant. Les memòries de Segarra, tot i que el genere de les memòries semblaria autoritzar a fer el mateix que Pla, ens situen en un terreny del tot oposat, Segarra és capaç de prendre distàncies sobre la seva pròpia biografia i de fet assoleix explicar la seva vida, sense parlar gaire, el més mínim possible, de si mateix.

        Tanmateix ens explica moltes coses, dos volums de lletra molt petita de l'antiga col·lecció de les millors obres de la literatura catalana. Amb tot això, només arriba als seus primers vint i cinc anys de vida, un període que en moltes vides no té gaire interès (això seria el meu cas, tot i que malauradament els anys posteriors no milloren gaire). Segarra pertanyia a la petita noblesa, cosa que respecte als plebeus, normalment amb poca memòria més enllà de la generació dels avis, li donava l'avantatge d'una ampla informació sobre els ancestres. Segarra la tenia i ens l'explica, però la meva conclusió és que no eren gaire interessants, tot i que potser sí reveladora de la mentalitat dels país. Durant segles els Segarra van fer bàsicament dues coses: buscar pubilles que permetessin eixamplar el patrimoni familiar i després viure de les rendes d'aquest patrimoni. La part dels Castellarnau, la família de la mare, he de reconèixer que me l'he saltada. La millor part del llibre pel meu gust és la dedicada a la infància de l'autor, en la qual posa el millor d'ell mateix per donar vida a una Barcelona que jo no existeix (en el sentit més literal del terme, la casa dels Segarra estava al carrer Mercaders a la part que fou demolida per fer la via Laietana). Després Segarra es centra en el seus inicis en el món de la poesia mentre feia la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona primer i després a Madrid on feu els estudis requerits per accedir al cos diplomàtic, tot i que finalment no ingressà a la carrera diplomàtica. Dir que Segarra va conèixer tots els que llavors eren algú en el mon literari i que ho anaven a ser en les dècades següents és agosarat però poc li va faltar. De fet, aquesta part m'ha resultat una mica fatigosa amb la impressió d'estar llegint un molt ben escrit Who is Who de la literatura castellana i catalana. Possiblement el passatge més divertit del llibre és que s'esdevé a Barbastro quan Segarra (el qual completant el pas del seu pare del carlisme al catalanisme, era militant de les joventuts de la Lliga) fou enviat per Cambó per auxiliar i orientar al candidat de l'Espanya gran (és a dir proveir-lo de fons per a l'adquisició de vots). El candidat no va obtenir l'acta de diputat, com tots els altres candidats auspiciats per Cambó, perè la narració és ben interessant. També val del tot la pena, la descripció de les pensiona i cases de dispeses on es va hostatjar els dos anys viscuts a Madrid

Alguna cosa més sobre el Fedó

 

            La complexitat d'un diàleg platònic és infinita però no per això podem deixar de pensar que el diàleg té un centre, un nucli cap el que apunta la seva intenció. En el cas de Fedó, em sembla que allò fonamental és la definició de la filosofia com aprendre a estar mort i practica de la mort. En el centre del diàleg es fa l'explicitació d'aquest punt. Potser això està molt influït per les meves opcions, però jo veig molt més a prop el que està dient Sòcrates de la religiositat oriental, allò promès al filòsof és la sortida del cicle de les reencarnacions, que no pas la promesa cristiana. En el Fedó es pot parlar de la immortalitat l'anima però res semblaria més contradictori que pensar Sòcrates aspirant a alguna mena de vida eterna. Hom ha parlat molt de l'ascetisme inherent al Fedó, però per les mateixes raons podem considerar al diàleg com oposat a l'ascetisme, almenys a l'ascetisme que no és instrumental sinó un fi en ell mateix, el qual acaba sent una altra forma de cura del cos. Per entendre'ns l'ascetisme exercit per molts en el nostre temps i que acaba conduint a l'Anorexia. Finalment si cal defugir, com jo havia fet, centrar-se massa en el diàleg amb la sofistica tampoc en podem prescindir plenament de la qüestió, perquè aprendre a estar mort pot voler dir tant com es pugui matar el nostre jo social, l'única manera en la que podem discutir més preocupats per la veritat que no pas per guanyar la discussió.

The Devil's Doorway

  Veig The Devil's Doorway per suggeriment de Marc Rosmini, el qual destacava el fet que el 1950 es fes un film molt més honest sobre la qüestió índia que el molt aclamat, però decididament mediocre, dancing with volves de Kevin Costner on mai s'assoleix expressar el punt de vista indi, malgrat que Costner feu sense cap mena de dubte una recerca antropològica molt complerta. Guy Trosper, el guionista d'aquest film, i Anthonny Man possiblement no es varen documentar tant, però sabien molt més, tenien prou ofici, de  com fer una historia creïble. Per la nostra sensibilitat pot resultar xocant veure Robert Taylor fent d'indi, però és molt demostratiu de l'habilitat de Mann com es va variant l'aspecte del personatge: mentre que a la primera escena hom no podria distingir-lo dels altres blancs, a les progressives aparicions, quan la seva situació i la dels seus progressivament empitjora, apareix cada vegada com més indi. Com assenyala el meu germà que la va veure amb mí, resulta sorprenent el compromís dels narradors que fa impossible cap mena de final feliç. Com film antiracista, el treball de Mann és encara del tot efectiu. Per qualsevol persona decent és un escàndol que un home pugui combatre, guanyant la medalla d'or del congrés, i se li negui la condició de ciutadà. L'experiència de Lance és molt semblant a la viscuda pel personatge indi de l'eastwoodiana flags of our fathers. Amercica havia canviat poc entre el final de la guerra civil i de de la segona guerra mundial, cosa que potser confirma la demolidora afirmació de Todd, segons el qual el racisme és un component necessari i estructural de la societat americana.

Engrunes de Metafísica

 

    Fent cas a Descartes he dedicat poques hores de la meva vida a fer metafísica. En part perquè crec que les raons seves són valides, però també perquè molt de temps he viscut esclafat pel comerç ordinari de les coses. Ara no sé si tendré la capacitat però podria tenir-ne el temps i em sembla que la idea més important a defensar seria l'assumpció de què la relació precedeix la substància, en el sentit en què la substància mateixa és una mena de relació o que el ser ha de pensar-se més com a relació que com a substància. Aquest és un resultat prefigurat i, vés a saber si enunciat, a les reflexions de Hegel i Nietzsche. Aquesta idea hauria de ser bàsica per pensar bé com queda determinada la realitat des de la física quàntica i per superar teories essencialment errònies com la del contracte social a la filosofia política o totes les teories ètiques definibles com teories de l'egoisme, de les quals la més important i decisiva en el nostre temps és l'utilitarisme. De fet, és una noció clau per poder bastir algun dia una filosofia veritablement universal perquè la fixació a la substància té molt de dèria occidental

De piscines i oligarques

 

            Segueixo amb relatiu interès les notícies que van anar sortint la setmana passada sobre el permís del govern per deixar omplir les piscines privades si es fan servir de refugi climàtic, idca redundant perquè les piscines sempre són un refugi climàtic pels que les poden utilitzar. En el fons hi ha evidentment la necessitat d'Esquerra de mirar de fer alguna cosa per alleujar la sequera i no emprenyar els que manen, cosa que seria molt poc catalana. Anava a dir als oligarques, però suposo que això estaria malament dit. Una de les coses que he aprés els darrers anys és que, com passa sovint, estava equivocat. Jo creia que oligarca era una paraula grega, però deu de de ser una paraula russa, perquè tots els oligarques estan allà i nosaltres, els països democràtics, d'això no en tenim.